dissabte, 30 de maig de 2015

La senyora de Malmort

La senyora del carrer Malmort del número 7, era una dona d’edat avençada, de cabells llargs i grisosos que sempre duia recollits en un monyo alt, amb un collaret amb una dent de tauró penjat al voltant del coll. El seu nas era punxegut i prim. La seva pell era morena, arrogada i plena de cicatrius blanques repartides pels braços, amb esgarrapades visibles que et duien a la conclusió que viva amb gats. Sempre caminava amunt i avall pel carrer, amb l’esquena corbada i amb cara de pomes agres, criticant tot el que és trobava pel camí. La gent fugia d’ella, canviava de vorera per no trobar-se la de cara.
Les últimes persones que havien parlat amb elles se’n van penedir per vida, ja que els hi havia agafat una tírria espantosa.
Tot i així, sempre he tingut curiositat per saber la vida d’aquesta vella dona. Sempre l’observo quan passa pel carrer, amb les trenes roses caient-me per sobre les espatlles i apuntant i dibuixant tot el que veia en una petita llibreta blau cel.
Una tarda de juliol, assentada a l’ampit de la finestra més alta de la casa, esperant que la senyora del número 7 passes, com cada dia, a la mateixa hora, buscant més detalls per apuntar a la llibreta, vaig trobar-me en una situació que no m’havia trobat mai. La gran senyora i vella del carrer Malmort no va passar, n’hi aquella hora n’hi cap altra. Els dies següents tampoc va aparèixer i la meva petita llibreta de color blau cel, va començar a cobrir-se d’una fina capa de pols. Com el misteri que havia deixat aquella dona.
Al cap d’uns mesos, un gener fred i emboirat, tornat d l’escola, amb la bufanda tapant-me el nas petit i pigat, vaig tenir la curiositat de passar pel davant de la casa del número 7.
Semblava una casa abandonada i sense vida, com si fes molt de temps que algú hagués deixat de viure allà. Les persianes estaven baixades i l’únic so que se sentia eren els miols dels gats amagats per evitar el fred cavernós del gener.
Vaig tenir l’impuls nerviós de saltar dins el perímetre de la casa i escorcollar-ho tot, cosa que tenia la possibilitat de trobar un cos inert al terra d’una casa vella. Però, no vaig fer-ho. Els meus ulls blaus d’un gel transparent van fer un últim cop d’ull a la casa, abans de girar i deixar d’un cop per tots el misteri de la dona que mesos enrere havia sigut el meu únic objectiu. Però els meus ulls, van enganxar un gat gris, que m’observava amb uns ulls grocs i feréstecs. Era un gata i aquella gata duia alguna cosa el coll, vaig forçar la vista. Era un collaret amb una dent de tauró.

Vaig fer una petita exclamació al descobrir qui era aquella gata. Era la senyora del carrer Malmort del número 7.        

dissabte, 23 de maig de 2015

Petites Frases


Hola a tots i totes!
Sento molt, no haver pogut publicar durant tants dies. Estic en exàmens finals. D’aquí a 4 setmanes, ja tornaré a publicar més textos i ressenyes. Paciència.

Com que no he tingut temps, he portat unes frases que tenia en el meu bloc antic i que d’aquí poc tancaré, per corregir tota la meva novel·la.


Ulls
-Blau, verd, marró, gris. Només són colors. Els ulls són ulls, el color no és important. La mirada sí.
-Els meus ulls són de la mel més exquisida, però maten al  primer cop d’ull.
-Doncs dec ser immortal. A mi la teva mirada només m’omple, cada dia una mica més. 
Li vaig enviar les pitjors de les meves mirades.
-Gràcies princesa, m'has fet immortal.








Només somriu
-Només somriu.
-Com vols que somrigui? Ho hem perdut tot, vivim en un món despietat, on la gent només entén dos paraules: robar i sang.-Jo no ho he perdut tot. Et tinc a tu i tu a mi.
-Ets estúpid per estimar-se. Aquí l’amor ja no compta.
-Em pensava que encara creies en l’amor.
-Perdona, jo mai he arribat a creure en l’amor.
-Ets tu la que s’equivoca, vas començar a creure en l’amor, quan em vas veure. Hi ara somriu.
-El meu cervell, ja no entén aquesta ordre.
-T’equivoques Anie, com has dit tu és pot morir en qualsevol moment i l’únic que pots fer aquí, és somriure cada dia. Un somriure obra portes.
No ho vaig poder evitar, vaig somriure, com feia temps que no feia. Tots els músculs de la cara em feien mal i les llàgrimes cremaven les ferides obertes de la cara. No vaig dir res, ho va fer abans ell:
-Recordeu sempre: un somriure no cura el cor, un somriure amb sentiments, sí.
Vaig apropar-me a ell, sense deixar de somriure. Hi vaig tancar els ulls, deixant-me acompanyar per somnis, càlids i reconfortants. L’estimava, aquest era el meu gran error.




Somnis
A vegades només m’agrada repenjar el cap a la paret, mirar el sostre i tancar els ulls. Imaginar un cel estrellat, ple de somnis, un món on totes les meves obligacions no existissin. Hi poder-me veure com una altre noia despreocupada i simple.















Papallones
Somric al veure la petita papallona, és inevitable. Tan petita, tan delicada, tan majestuosa. Mai ho he acabat d’entendre, com és que una cosa tan petita i dèbil, et pot fer sentir esquifit.
Fa temps que em vaig deixar de comparar-me amb elles. Ara només intento veure’m com una més. Senzilla, tranquil·la. Però no per això innocent i tonta.
Les papallones em fan forta, veure-les fa que mai em deixi vèncer per les dificultats.

















  

dijous, 14 de maig de 2015

Ressenya#1: Ciutats de paper

Avui només us porto una ressenya. No he tingut més temps d’acabar les altres, tot i que al cap de setmana, potser us en porto dos més, doncs aquí teniu la primera! ;)

Paper towns/Ciutats de paper.

Aquest llibre me’l van regalar per Sant Jordi. La veritat, és que em vaig començar a interessar pel llibre, quan vaig veure el tràiler de la pel·lícula, que per cert em va encantar. (Tot i que hi ha algunes coses diferents). Crec que em va agradar tan pel caràcter de la Margo i les seves “petites” bromes. 

Sinopsi:

En Quentin Jacobsen s’ha passat tota la vida estimant la intrèpida aventurera Margo Roth Spiegelman. Així que quan ella força una finestra i torna a ficar-se en la seva vida, vestida de ninja i demenant-li ajuda per planificar una sèrie de venjances, ell la segueix. Després d’una gran nit junts, en Quentin va a l’institut i descobreix que la Margo, que sempre havia estat un enigma, ara és un misteri. Però aviat. Però aviat trobarà unes pistes, que són per a ell. Ara bé, com més s’apropa a ella, menys veu la noia que creia conèixer.


En un principi, creia que el llibre era diferent, pensava que la Margo sortia més. Si que surt i bastant. Però després em vaig adaptar al llibre i vaig degustar cada frase i paraula.
Amb aquest llibre, he pensat, he rigut (molt), me preucupat i me tornat tota una addicta al llibre.
Crec que per culpa d’aquest llibre no podré tornar a mirar una cervesa de la mateixa manera.
És un llibre que recomano de tot cor, el que fa tan especial, és la manera com escriu l’autor. En John Green.





 

diumenge, 10 de maig de 2015

PLUJA

Feia, mitja hora, que donava voltes al llit, enredada amb els llençols infantils d’ossets. No podia adormir-me. Vaig tancar els ulls un darrer cop, intentant agafar el son, fins que un soroll en particular va despertar la meva intriga ,-deu ser el vent-, vaig pensar, tot i que no n’estava segura. Vaig tornar a parar l’orella. Sí, no hi havia dubte era pluja. Pluja suau, que ofega tots els sorolls, menys el seu.
Em vaig moure neguitosa. -Només serà un moment-, -tampoc m’adormiré de seguida-.
Decidida, vaig engegar-li un cop de peu als llençols, fins que van arribar al final del llit. Silenciosament, vaig baixar del llit, fent cruixir un xic el terra de fusta.
A corre cuita, em vaig apropar a la finestra, vaig aixecar la persiana i seguidament, vaig obrir la finestra.
Sí, era pluja, vaig respirar l’aire de fora, no era excessivament fred.
Vaig engrapar una manta prima de sobre el llit, em vaig enfilar a la cadira de l’escriptori, per sortir fora i assentar-me a l’ampit de la finestra.
Vaig tapar-me les cames amb la manta i el tronc amb un jersei que havia agafat de sobre l’escriptori.
No feia res en particular, només observar la pluja difuminada i la làmpada del fons, l’única llum del perímetre.
Era molt agradable està allà, no feia res en particular, només pensar. Pensar coses sense sentit. Pensaments, que per alguna raó hem semblaven savis i assenyats.
Hi havia una frase en particular, que no em podia treure del cap, d’un dels meus llibres preferits.
Era estrany, com més deia la frase, més agradava, cada cop li trobava menys sentit. Potser era el que volia l’escriptor.
No se quanta estona vaig passar allà, però notava el meu cos pesant, les meves parpelles pesants. Era el moment d’anar dormir. Vaig respirar un últim cop l’aire fresc i humit.
Vaig baixar de l’ampit, seguidament, vaig tancar la finestra i vaig fer un últim cop d’ull a la pluja de fora.


Demà serà un altre dia. Un altre dia llarg i avorrit, sense aventura ni emoció. Però no ho podia evitar. Se, que algun dia podré buscar el que vull. Encara no.